Ahir el meu fill Daniel em va preguntar per què un paper amb el dibuix d'un cinc valia més que una moneda amb un 50. Jo no sé si les feia, aquesta mena de preguntes, als meus pares. A casa no es parlava gaire de diners… era lleig. Mai no vaig entendre ben bé per què.

Amb els meus fills hem decidit que sí que parlarem de diners. D'entrada vull que sàpiguen que els diners no són ni bons ni dolents. Són només una forma de posar valor a l'intercanvi de coses. Per no haver d'estar tot el dia fent troc. Sempre els insisteixo que les coses que realment són importants no es poden comprar: l'amor, l'amistat, els sentiments…

I una altra: "Papa, què és estalviar?" Aquesta me la sabia. "Estalviar és guardar els diners que tens avui per gastar-los més endavant." Per explicar-li d'una manera pràctica, li vaig proposar a en Daniel que agafés un paper i un llapis i hi escrigués les 10 coses que més desitgés i que valguessin diners.

A la llista hi van quedar: un joc de la consola, una bici de grans, un mòbil… Després vam mirar a Internet el preu d'aquestes coses. Va decidir quina era la que més desitjava. I va veure quant havia d'estalviar cada setmana per poder-la comprar. Després vam buscar un pot per guardar-hi els diners, tot i que probablement li obriré un compte corrent aviat, perquè pugui anar veient en cada moment quina quantitat té.

El dia que en Daniel va fer set anys li vaig dir: vine, que tindrem una conversa de pare a fill. Em va mirar estranyat, però era important i volia fer-ho solemne. Li vaig dir que a partir d'aquell moment rebria una paga cada setmana.

Vull que aprengui a administrar-se els diners. Així quan rebi la paga podrà decidir si vol gastar-se-la en aquell moment o guardar-la per comprar-se alguna cosa més gran més endavant. O fer com la seva germana, que divideix la paga en tres parts: una per gastar-la al moment, una altra per estalviar i la tercera per ajudar els demés. Ella és així. A mesura que vagin creixent els aniré augmentant la paga… i passaré de fer-los un pagament setmanal a un de mensual, perquè vagin experimentant què significa arribar a final de mes. I que tinguin més llibertat per administrar-se ells mateixos els diners quan siguin grans.

I després, sempre que anem a un restaurant, quan porten el rebut repassem el que ens cobraran. L'Anna, que és més gran, llegeix els plats, i en Daniel, els números. A vegades ens fem algun embolic, però és important perquè aprenguin a controlar quant gasten. Hem de revisar que no ens cobrin de més, o de menys. Amb els nens s’ha de ser legal!

Després, quan anem de compres, intentem que estiguin entretinguts. Perquè no facin tant la guitza. Els enviem en missions especials entre prestatge i prestatge: "A veure qui troba les llenties més barates". I després, quan siguin més grans, vull que aprenguin com funciona la factura de la llum –i, si ho aconsegueixen, que me l'expliquin a mi! Que coneguin els seus drets i obligacions com a consumidors els convertirà, espero, en persones més responsables.